EL CINEMA I LA PUBLICITAT

La relació entre cinema i publicitat és tan antiga com el mateix cinema. Al començament, molt abans que els directors de cinema es consideressin artistes, la frontera entre pel·lícula de ficció i anunci era difusa; al cap i a la fi, el cinema es considerava un espectacle, i no era estrany que els mateixos precursors de les primeres obres cinematogràfiques filmessin anuncis per promocionar el seu producte o el producte dels altres. Se sap que un dels que menys manies tenia era Georges Mèliés, un veritable artesà capaç de fer tots els papers de la indústria, convençut que tant important era el film com la seva promoció. Posteriorment, els directors es van anar especialitzant, alhora que es creava la indústria al voltant del cine. Però això no vol dir que deixessin de col·laborar amb el món publicitari, ja que la unió de talent i vendes només podia ser profitosa: la indústria publicitària s'assegurava els millors narradors d'històries per explicar les seves, i els directors exploraven un llenguatge en format curt i, perquè no dir-ho, aprofitaven per omplir-se la butxaca. És per això que podem trobar directors consagrats firmant anuncis per les més diverses marques, directors de cinema publicitari que posteriorment dirigeixen pel·lícules, directors que quan comencen fan espots i quan són coneguts els deixen de fer, i directors que comencen fent cinema i després només fan anuncis... en resum, un autèntic traspàs entre els dos camps que ens ha deixat petites obres mestres, històries completes en un minut. Si en cinema el llargmetratge seria l'equivalent a la novel·la en literatura i el curtmetratge paral·lel al conte, els anuncis publicitaris podrien equivaldre als microrelats: la història completa en el mínim temps possible.